Malestar entre el seny i la rauxa

Quina tristesa i malestar produeix l'alienació mental - espero que transitòria-que sembla  que ens hagi  begut l'enteniment als catalans. Collbató, Navàs i ara Sant Pere de Torelló es sumen a la causa secessionista.( Es rumoreja que el barri de Sant Gervasi aspira també a la independència del municipi de Barcelona...)

Sembla que la la rauxa * està guanyant la partida al seny *.

La nostra ha estat durant segles una terra de fusió de tradicions ibèrica, fenícia, cartaginesa, grecoromana, judeocristiana i àrab. Terra feta pel treball de molts - molt diversos-i gràcies al lliurament i acollida generosa de tots.
Avui sembla una terra resseca per dins, fang de divisió i de sacsejades. La terra del jo, amb mi i  per mi mateix.
No es pot
 negar la dificultat del moment. Viure, conviure i sobreviure es fa feixuc.
La hipersenibilidat s'encen quan els comptes no quadren. Tot i això, estic convençuda que si els que ens van precedir aixequessin el cap, el escridessarien dient: "Però, què esteu fent? ! "
Si continuem en aquesta direcció esdevindrem més pobres i estarem més sols. Això sí, ben aillats, afirmats i proveïts de productes propis.

Només cal ser una mica viatjat, tenir una mica de perspectiva i olfacte per intuir que el que se'ns ve al damunt s'anomena  globalització. I  és bo lluitar per mantenir la nostra llengua i identitat,  però es millor  comprovar que aquesta no es dissol per estar obert als altres. Ans al contrari, creix amb el contrast.

Interdependència és el substantiu que fora bo  incorporéssim al nostre llenguatge. Les fronteres avui perden cada vegada més força i guanya terreny la solidaritat entre els pobles i les persones.

Altres realitats -molt més injustes i quotidianes- haurien d'ocupar el cap dels governants ... Milions d'aturats, llars trencats per la violència, fracàs escolar, o l'índex de mortalitat juvenil per suïcidi.
I si un cop resoltes aquestes problemàtiques els quedés temps, haurien d'elevar la mirada cap a altres llocs. Els camps de refugiats, per exemple, on milers de famílies- molt semblants a les nostres- estan amuntegades deixant enrere la seva terra i als seus morts,  i sense haver estat consultades prèviament per un referendum!

M'estimo més estar oberta a la companyia dels altres encara que no parlin la meva llengua, ni tan sols en la intimitat.
Avui  aqui no em sento com a casa. No reconec als meus. Sembla que només volen ser seus i no vulguin res amb tu si no estàs amb ells.


Aquesta és la cançó que m'inspira el post .... Lluis Llach
"Amor particular" com el que sento per casa meva